Qui va matar Nola Kellergan?

Afortunadament per als afeccionats o els maniàtics de la lectura, cada cinc o deu anys apareix una obra que ens entusiasma i ens anima a seguir creient que hi ha gent molt bona en això d’escriure, malgrat les tones i tones de papers impresos disfressats de suposats llibres que abarroten les nostres llibreries. L’onada de mediocritat a la qual ens anem acosumant cada cop més, afecta tots els sectors professionals de la nostra societat i si és evident que ha aconseguit genertalitzar-se en, per exemple, l’ambit polític, no es pot descartar de cap sector professional. Cada any per Sant Jordi (i no cal que sigui Sant Jordi) apareixen milers d’autors i llibres completament prescindibles que campanyes més o menys ben orquestades dirigides per editors que més valdria que es dediquessin a vendre aspiradores de porta en porta, intenten fer passar per obres mestres o grans descobriments de la història se la literatura. Ara bé, com dèiem al principi de tant en tant, molt de tant en tant, algun autor, alguna obra, obre una escletxa en aquest túnel de desastres editorials en el qual ens trobem immersos. Fa ja uns quants anys un amic em va recomanar un llibre que un cop vaig agafar em va absorbir fins arribar a la última ratlla de l’úlma pàgina. És tractaba de ‘La sombra del viento’ de Carlos Ruiz Zafón.No vaig experimentar la maixa dependència d’una lectura (ni tant sols amb la seva segona ni la tercera part) fins que vaig obrir la primera pàgina de ‘Soldados de Salamina’ de Javier Cercas. Després van haver de passar uns quants anys per tornar a sentir la mateixa força en la lectura. Va ser quan em vaig deixar endur per Stiev Larson i la seva trilogia ‘Milennium’. Des de llavors he hagut d’esperar a a Joël Dicker i el seu ‘La verdad sobre el caso Harry Quebert’, que subtitolaria, i ja m’entendreu: ‘Qui va matar Nola Kellergan‘. Però no vull explicar res de res del llIbre. Com diu sempre la meva amiga Elena, gran afeccionada a la novel.la negra, dels llibres que es tenen per llegir no s’ha d’avançar ni els comentaris de l’ditor a la solapa. Només us diré una sola cosa: us abduirà de la primera a la última plana com només molts poc llibres ho aconsegueixen fer. El llibre de Dicker funciona amb la perfecció d’una maquinària de rellotge suïs, cosa que potser no ens hauria de sorprendre d’un escriptor nascut a Ginebra. Jo l’he colocat a l’estanteria dels deu millors llibres de la meva vida, tampoc no us diré quin he desplaçat per fer-li un lloc.

Periodisme de pa sucat amb oli

Si el periodisme escrit està cada vegada més en qüestió no és només per la crisi a la qual l’ha empès l’aparició de les noves tecnologies i les xarxes de comunicació. Ho és també perquè molts mitjans periodístics, enmig de la tempesta, han perdut el nord i ja no saben per on naveguen. És veritat que hi ha molt de intrusisme en el sector i que qualsevol amb ganes d’escriure i una mica d’habilitat per fer-ho pot donar la seva opinió o llançar a la palestra el seu propi article sobre qualsevol tema, però també és veritat que els vertaders periodistes, els que representa que són els profesionals, estan perdent la credibilitat a passes gegantines per unes malaltises ganes de mantenir l’estatus de l’anomenat quart poder. Una cosa és tenir una certa línia editorial i per tant un cert escorament cap a un costat o un altra de la tendencia política (cada cop més difícil de discernir) i un altra molt diferent manipular la informació descaradament i fins i tot inventar les notícies per tal de decantar la opinió pública cap a un lloc o un altre.
Que “El Mundo” no ha estat mai un exemple de bona praxi periodística ho sap tothom des de fa molts anys. Inventar notícies i mantenir posicions conspiratòries fis a fer riure han estat els seus cavalls de batalla des dels temps en que van sortir al mercat i una certa classe progressista no gaire espabilada defensava aquell nou diari com un llum carolanneià al qual calia acostar-se quan ja tot semblava perdut sense adonar-se que era justament en aquest llum on hi havia el perill. Però aquells temps ja han passat i ara el ciutadà està molt més (no necessàriament millor) informat i les notícies oportunistes i malintencionades tenen poc camí a recórrer i les bombes de rellotgeria acostumen a esclatar a les mans dels qui les munten. Ja se sap que mai s’ha de construir res sobre un cementiri indi.

Farmàcies i caça bombarders

Avui és le dia en que per primer cop en la història de la democràcia assistim a una vaga de farmàcies. És evident que la crisi cada cop ens tenalla més i afecta cada cop més sectors i més persones. Però el d’avui és un simptoma molt significatiu. Els farmacèutics es queixen que no se’ls té en compte i no se’ls paguen els diners que ells han avançat per pagar els medicaments que els ciutadans necessitem. És cert que avui mateix han rebut el pagament del que se’ls debia del més de juliol, però ni tant sols s’ha parlat d’un pla de terminis per al deute dels mesos següents: agost, setembre, octubre…
Una societat que davant la crisi retalla en els medicaments dels ciutadans, les ajudes als dependents, els serveis sanitaris, els pressupostos per a les escoles… mentre en manté d’altres sense retocar no és una societat èticament respectable.
Jo no tinc ni idea de quin és el pressupost de l’exercit espanyol, ( diuen que prop de 7.000 milions d’euros l’any) però se m’acut que és podrien estar uns mesos sense cobrar. Per dir-ho en el llenguatge més actual: fer un ERO temporal d’uns mesos durant els quals tots els militars s’estessin a casa sense treballar i sense cobrar. No veig perquè aquest sector no ha de patir les conseqúències de la crisi com els altres. Al cap i a la fi seguirien fent com sempre però sense cobrar i podran demostrar així el seu esperit de sacrifici per la pàtria que tantes vegades han defensat. Això sí, s’haurien d’estar sense fer maniobres aeries sobre catalunya amb aquest caça bombarders que tanta ilusió els fan. Abans les farmàcies que els caça bombarders, no?

Manifestacions i parlaments

A mi no m’agradaria esvalotar el galliner, però algú hauria de dir que només amb les grans manifestacions no n’hi ha prou per avançar en cap projecte. Recordem si no les grans manifestacions anti-americanes del “No a la guerra” del 2003 que no van portar absolutament a res. O la massiva manifestació (històrica?) del 10-j del 2010 que no es va traduir el novembre següent precisament en un parlament independentista. O el multitudinari moviment 15-M que segons alguns comentaristes hauria d’haver fet trontollar el món com un nou “Maig del 68” i que a la fi ha quedat, com ja es veia a venir, en poc més que un grupuscle heterogeni d’empipats i unes dotzenes d’activistes reventa-festes i cremadors de contenidors.
Per tant la manifestació del passat 11 de setembre a favor de la independència és la il•lustració, però encara s’ha d’escriure el text. I el text s’escriu amb vots.
I aquí és on volíem arribar, els partits catalans tenen ara la pilota al seu camp i és una qüestió de qualitat i alçada dels nostres polítics. No parlem ja del PP i el PSC, totalment desbordats pels esdeveniments i per les seves direccions absolutament anacròniques, sinó dels partits genunïnament catalans. CiU serà segurament la formació que haurà de capitanejar la transició cap a l’Estat independent assumint el nou mandat dels catalans ja que ERC té la poca credibilitat que li atorga el fet que tant sols fa sis anys va preferir desbancar l’hereu de Pujol, amb la maniobra de col•locar un president espanyolista per tal d’arribar al poder fent una aliança clarament contra-natura i amb el pas del temps cada cop més inexplicable. Els altres partits independentistes encara han de demostrar que serveixen per alguna cosa més que per instar a posar-se enganxines al cotxe, deixar de pagar els peatges o animar a celebrar la castanyada enfront del temut “Halloween”. Així doncs tot és a les mans dels electors, que semblen tenir les coses molt més clares que els partits i polítics que els han de representar. El poble català haurà de votar d’aquí a poques setmanes i haurà de marcar quin és el full de ruta. La manifestació serà la il•lustració i el parlament que es formi després de les eleccions el text. Esperem que s’avingui una cosa amb l’altra perquè, com tothom sap, sempre ha estat de resultat més que dubtós, fer la il•lustració abans d’escriure el text.

Sense medalles

Malgrat totes les tècniques que es puguin aprendre i malgrat totes les hores d’entrenament que s’hi dediquin, qualsevol esportista sap que per aconseguir l’èxit fa falta un estat d’ànim que predisposi a guanyar. Els esportistes saben perfectament que sense mentalitat de guanyador, o més ben dit amb mentalitat de perdedor, és molt difícil triomfar. És per això que els països amfitrions dels jocs olímpics gairebé sempre aconnsegueixen un magnífic palmarès. És clar que hi ha inversió en diners, en infraestructures, en entrenaments i en descobriment de talents, però també hi ha il·lusió i confiança en un mateix i en el que representa. Sense aquesta confiança no hi ha res a fer. Quan un país no inspira confiança i els seus ciutadans estan desil·lusionats no hi ha medalles. Tornem a ser un país de segon o tercer ordre, en riquesa, en serveis, en il·lusió, també en medalles.

Sense vacances

Si l’any passat ja es va notar que hi havia molta gent que no feia vacances, aquest any encara serà més evident. Milions de persones es troben en situació d’atur o han vist com minvava el seu poder adquisitiu per les retallades salarials. Els sector túristic se’n ressentirà sens dubte. Els dirigents que només veuen com a solució per a la crisi l’atac a la classe mitjana i les retallades salarials i socials segurament no tindran problema en anar ells de vacances, però la classe empresarial que els anima a anar per aquest camí, i que no para d’exigir més i més mesures de càstig per als treballadors, és incapaç, en la seva històrica justesa de mires, de preveure les conseqüències de tot això. Quan acabi la temporada d’estiu començarem a sentir declaracions plorant pels mals resultats de la campanya per part dels empresaris dels sectors afectats. De la mateixa manera a final d’any també veurem els grans empresaris queixant-se per el mal comportament del consumisme durant les festes de Nadal. Seran els mateixos empresaris que han aplaudit, animat i compartit les duríssimes mesures contra els treballadors (com escatimar-los les pagues extra), que són al cap i a la fi els consumidors que els enrriqueixen a ells. No ho oblidem. Quan encara no estava declarada oficialment la crisi, el sector de l’automòbil es va apressar a acomiadar milers de treballadors perquè no es veia amb cor de superar el que llavors eren només sis mesos d’una crisi aleshores incipient. Els amteixos que ara no paren de posar el crit al cel perquè no venen ni un cotxe. De que es queixen? Es que són ximplets? Que se jodan!

Cagar a la Granvia

És evident que la distància que separa els països del nord d’Europa dels del sud és cada vegada més gran. La diferència no és, però, només econòmica, encara que al final tot es pot reduir a una qúestió de recursos. Aquest migdia he estat testimoni d’uns fets que ho demostren clarament. A la Granvia de Barcelona, a les dues i vint de la tarda una senyora d’uns 70 anys que estava asseguda en un banc s’aixeca, camina unes passes fins al parterre que separa la vorera de la calçada central, s’abaixa les calces fins als genolls, i es posa a cagar com si no passes res. Sense gairebé ajupir-se en pocs segons acaba la feina. La gent que passava feia veure que no ho veia o canviava de vorera per evitar trobar-se-la de cara. Un cop aliviada la señora es puja les calces sense ni tan sols netejar-se, es posa bé el vestit i es torna a asseure al banc. El cas és sintomàtic i fàcil d’analitzar. Pot ser que la señora estigues malalta, (Alzheimer, demencia senil…) el cas és que estava sola, sense ningú que la cuidés i això demostra uns recursos de tercer món, de país africà. Potser era una persona insolidària que tan li fotia tot i tothom. Llavors es tracta d’un cas d’incivisme. Si és així, cap policia la va detenir ni reprendre, segurament perquè no va passar cap agent per allà o ningú es va dignar denunciar-la. Novament falta de recursos.
Potser, finalment, es tracta d’un cas d’incultura i la senyora no sap que això està mal fet perquè no ha anat al col·legi i es pensa que la Granvia és com un raconet de la muntanya on soluciones les teves necessitats sense que ningú et vegi i sense més problemes. En tots tres casos (tan si és un problema sanitari, de seguretat o cultural) la falta de recursos és evident. L’abisme que ens separa dels països civilitzats és cada cop més profund i en pocs anys, mesos, encara ho serà més. Fins a quin punt podem arribar enfonsar-nos? No és aquesta la millor imatge per transmetre confiança al món. De fet és més fàcil que, vistes coses com aquesta, des de fora ens engeguin a cagar a la via, a cagar a la Granvia!