El discurs del Rei

Imatge

El discurs del Rei

Anuncis

El Discurs del Rei

El debat que de debó és necessàri sobre els últims fets que envolten la monarquia espanyola no és sobre si el rei es pot permetre un luxe aiàtic (millor africà) com ara anar a caçar a Botswuana precisament quan l’economia del seu país està a punt d’ensorrar-se del tot, si no ho ha fet ja. Tampoc ho hauria de ser el fet que hagi anat  a matar elefants. Ni tan sols que tot això ho hagi pagat el ciutadà o un país amb interesos pendents de favors. Tampoc hauria de ser el centre del debat necessari  si aquest Rei ha demanat les excuses que eren d’esperar o si ha d’abdicar o fotre el camp. Tampoc crec que el més important de tot aquest embolic sigui ara mateix si s’ha de enderrocar la monarquia i instaurar la republicà d’una vegada.

El debat de debó hauria de ser com és que el poder legislatiu no controla el que fa la família reial que al cap i a la fi és la projecció de la imatge de Espanya a l’extranger. I enacar més: Com és que en aquest país (en el que tanta broma els agrada fer de la família real britànica) els periodistes no segueixen fil per randa cada pas que fa el Rei i els seus familiars com passa a la resta de monarquies europees? On són els nostres paparatzis? Quin és aquest Pacte de Silenci que permet al monarca passar-se per l’engonal els problemes i els ciutadans del país i anar a fer uns trets a un país que viu de matar i deixar matar els pocs elefants que ens queden?

Mediocritat creativa

La onada de mediocritat que ens envolta a tots els nivells és més que mai detectable en el terreny de la creativitat.
No hi ni una sola aposta per res que no sigui previsible i ja experimentat. I això tant el cinema, en televisió o fins i tot en prensa o literatura. Totes les estanteries de les grans superfíices de la Cultura estan plenes de clons i “déjavus”. La coartada esgrimida és que la gent demanda un cop i u altre les mateixes obres i els creadors o els difusors de la creació s’apalanquen en aquesta actitud per no fer lloc a res nou i donar repetitivament les “mateixes” obres i continguts. Però aquesta actitud nefasta no és en absolut atribuible al consumidor de la cultura. Analitzem un dels més destacables simptomes de deixadesa i menyspreu per a la creació: la eliminació dels títols de crèdit en la retransmisió de pel·lícules. Des de sempre una gran majoria d’espectadors abandonaven les sales de cinema abans que acabéssin o fins i tot abans que comencéssin les acreditacions dels que havien col·laborat en la el·laboració del film. Aquí res a dir. Són molts els que recorden les pel·lícules nomes pels actors o fins i tot només per l’argument o el final. També som molts els que recorden un llibre només pel títol o el color de la portada. Una altra cosa són els professionals del mitjà quan tallen l’emissió per televisió d’una pel·lícula quan enacara no han sortit els noms dels qui la han feta. Aquí el menyspreu és total i vé de la gent del “gremi”, és a dir dels professionals de la comunicació. De la mateixa manera podriem arribar a veure en poc temps llibres sense el nom de l’autor. No hi ha doncs cap excusa. La mediocritat creativa comença per menstenir el nom dels qui fan una obra, després ve el pirateig i el tràfic de pel·lícules, llibres o música. L’intent d’aconseguir, per part  dels magnats de la cultura, de la comunicació, de la premsa…,  col·laboracions i obres gratuïtes, feines sense pagar, el millor preu en perjudici de la qualitat. L’imperi de la mediocritat. També en la Cultura.