Somni de cambrers

Malgrat que els gregs ja han votat i sembla que han votat “bé”, la Prima de Risc espanyola assoleix nous rècords i l’Ibex-35 cau sense aturador. Els ciutadans que anem seguint les notícies no donem crèdit al que està passant. No pas per les dades negatives, com per la incapacitat de previsió dels analistes i polítics. Com en la paradoxa quantica que explica que l’observador influeix en allò que observa i que la observació objectiva no existeix, l’economia sembla fluctuar a mesura que algú intenta endivinar el futur perquè mai ho aconsegueixi. Així, si algú pronostica que una votació a favor de l’Euro a Grècia seria el més positiu per als mercats, els mercats s’afanyen a desmentir la premonició. Vol dir això que si a Grècia haguessin guanyat les tesis més contràries a l’Euro hagués estat més positiu per a Espanya? No, segurament no, i per tant arrivem a la conclusió que tant se valia el resultat grec, estem condemnats a caure i caure sense remei sigui quina sigui l’actuació d’Europa i dels països que la conformen. D’aquesta manera l’única forma de trencar l’encanteri és, tal com explica Sala-Martín, un nou escenari amb l’aparició d’una nova moneda per la països rics i amb un Euro devaluat i reservat als paísos del sud. A veure si és veritat i posem les coses d’una vegada al seu lloc: Paísos industrialitzats amb potència económica i alt nivell adquisitiu i països de serveis al servei dels turistes rics que vulguin gaudir del sol, la paela i la sàngria. Sempre ha estat així i mai no ens hauríem d’haver ficat en aquest laberint del qual no en tenim el plànol. Siguem realistes: Nosaltres som cambrers i ells clients i somiar a intercanviar els papers, o simplement igualar-nos amb ells, és una ingenuïtat, un somni de cambrers.

Anuncis

Benvinguda al Sud, senyora Merkel

Angela Merkel ja s’ha cansat de somriure de costat quan parla d’Espanya. Ara ja atribueix sense embuts la situació espanyola a la incompetència dels espanyols. Portem molts i molts anys venent Espanya com un país de sol, bon menjar i millor viure i beure. Ha estat una imatge que hem rendibiltzat molt i segurament encara la podrem rendibilitzar una mica més. Però en els temps que corren no són aquests valors els que fan fiable un país. Perquè aquesta imatge és la d’un poble de festes i “ponts” quan més llargs millor. De mala gestió quan no malversació. De polítics ineptes i ignorants, de prepotència. De toreros i xulos. De “con dos cojones” i “la roja”. De tertul·lians que un dia diuen blanc i un altre dia diuen negre. D’experts en no res i assessors en el que sigui. De periodistes alarmistes i notícies esviaixades. De pressupostos inflats i factures amagades. De la tolerància cap a tot i tothom i del racisme i la xenofòbia cap a uns quants. De la solidaritat “de boca” i del “merda pels que quedin”. De “aguanta mentre cobri” i “si vol no li cobro l’IVA”. De “anem a sopar i que pagui l’empresa” i “ho passaré com a dietes”. De “aquesta feina és un complement per a gent que cobra l’atur” i de “no puc agafar aquesta feina perquè estic cobrant l’atur”. D’un preu pels als del poble i un altra preu per als de fora. De “aquí sí que es viu bé” i “quina pena els nòrdics amb tan de fred”. De palaus construïts amb diners robats i lladres que escriuren llibres explicant com s’ha de fer per robar millor. D’indignats estiuencs i revolucionaris de trencar vidres. De polítics que no s’han preocupat mai ni tan sols d’aprendre anglès i de ciutadans que els voten. De reis que se’n van a caçar, presidents que se’n van al futbol i jutges que se’n van a sopar. D’incompetents ben instal·lats i vividors donant lliçons. En poques paraules, Senyora Merkel: Benvinguda al Sud.

Qüestió de confiança

Si tinguessis 1.000 euros per invertir en un negoci, on preferiries posar-los, a Espanya o a Alemanya? Aquestà és la qüestió. Ja pot haver rescat o ajuda financera, a mi com a tothom (tots som mercats) em mereix més confiança la gestió alemanya, que l’espanyola i això no canviarà fins que emitim confiança, potser quan se sàpiga la lletra petita de l’acord amb Europa i es vegi que podem sortir-nos. De moment no és així. Els mercats són molt sensibles perquè sóm tots nosaltres. Tots tenim petits estalvis que ens agradaria que fossin rendibles i això ara per ara només és possible si els invertim en economies solvents com ho són les nórdiques, mai les del sud que es passen el dia de festa i de celebracions futbolístiques quan tot s’ensorra.

Sobirania i Rescat

No s’enten la por que tenen tants polítics i periodistes a la paraula “rescat”. S’ha encetat un debat que enlloc d’analitzar les possibles conseqüències de l’ajuda europea als nostres bancs (Caixes) es perden hores i hores intentant definir si és un rescat, un crèdit, una ajuda o una almoina. Sembla ser que pateixen pel fet que si l’última maniobra espanyola-europea és un “rescat”, amb totes les lletres, el país podria patir una pèrdua de sobirania que a tothom fa vergonya. A mi no. Jo crec que quanta més sobirania perdi Espanya en la UE, millor. Donat el desastre que han fet els gestors de bancs, caixes, empreses i administracions públiques i donat també el cada cop més estès esport nacional de “Toma el dinero i corre”, quant més controls hagin de passar millor. I fins i tot si aconseguim que ho gestionin directament des de Berlin tindrem la garantia que més d’hora que tard aconseguirem sortir de la crisi. Es tracta doncs que quantes menys mans espanyoles toquin els diners més possibilitats que s’inverteixin bé i ens ensortim. Estic segur que sí s’hagués anunciat que l’ajuda seria gestionada des de Brussel·les la Borsa ja estaria trencant rèords de pujada i la prima de risc trencant rècords de baixada!.