Sense vacances

Si l’any passat ja es va notar que hi havia molta gent que no feia vacances, aquest any encara serà més evident. Milions de persones es troben en situació d’atur o han vist com minvava el seu poder adquisitiu per les retallades salarials. Els sector túristic se’n ressentirà sens dubte. Els dirigents que només veuen com a solució per a la crisi l’atac a la classe mitjana i les retallades salarials i socials segurament no tindran problema en anar ells de vacances, però la classe empresarial que els anima a anar per aquest camí, i que no para d’exigir més i més mesures de càstig per als treballadors, és incapaç, en la seva històrica justesa de mires, de preveure les conseqüències de tot això. Quan acabi la temporada d’estiu començarem a sentir declaracions plorant pels mals resultats de la campanya per part dels empresaris dels sectors afectats. De la mateixa manera a final d’any també veurem els grans empresaris queixant-se per el mal comportament del consumisme durant les festes de Nadal. Seran els mateixos empresaris que han aplaudit, animat i compartit les duríssimes mesures contra els treballadors (com escatimar-los les pagues extra), que són al cap i a la fi els consumidors que els enrriqueixen a ells. No ho oblidem. Quan encara no estava declarada oficialment la crisi, el sector de l’automòbil es va apressar a acomiadar milers de treballadors perquè no es veia amb cor de superar el que llavors eren només sis mesos d’una crisi aleshores incipient. Els amteixos que ara no paren de posar el crit al cel perquè no venen ni un cotxe. De que es queixen? Es que són ximplets? Que se jodan!

Anuncis

Cagar a la Granvia

És evident que la distància que separa els països del nord d’Europa dels del sud és cada vegada més gran. La diferència no és, però, només econòmica, encara que al final tot es pot reduir a una qúestió de recursos. Aquest migdia he estat testimoni d’uns fets que ho demostren clarament. A la Granvia de Barcelona, a les dues i vint de la tarda una senyora d’uns 70 anys que estava asseguda en un banc s’aixeca, camina unes passes fins al parterre que separa la vorera de la calçada central, s’abaixa les calces fins als genolls, i es posa a cagar com si no passes res. Sense gairebé ajupir-se en pocs segons acaba la feina. La gent que passava feia veure que no ho veia o canviava de vorera per evitar trobar-se-la de cara. Un cop aliviada la señora es puja les calces sense ni tan sols netejar-se, es posa bé el vestit i es torna a asseure al banc. El cas és sintomàtic i fàcil d’analitzar. Pot ser que la señora estigues malalta, (Alzheimer, demencia senil…) el cas és que estava sola, sense ningú que la cuidés i això demostra uns recursos de tercer món, de país africà. Potser era una persona insolidària que tan li fotia tot i tothom. Llavors es tracta d’un cas d’incivisme. Si és així, cap policia la va detenir ni reprendre, segurament perquè no va passar cap agent per allà o ningú es va dignar denunciar-la. Novament falta de recursos.
Potser, finalment, es tracta d’un cas d’incultura i la senyora no sap que això està mal fet perquè no ha anat al col·legi i es pensa que la Granvia és com un raconet de la muntanya on soluciones les teves necessitats sense que ningú et vegi i sense més problemes. En tots tres casos (tan si és un problema sanitari, de seguretat o cultural) la falta de recursos és evident. L’abisme que ens separa dels països civilitzats és cada cop més profund i en pocs anys, mesos, encara ho serà més. Fins a quin punt podem arribar enfonsar-nos? No és aquesta la millor imatge per transmetre confiança al món. De fet és més fàcil que, vistes coses com aquesta, des de fora ens engeguin a cagar a la via, a cagar a la Granvia!

La merda sota la catifa

De vegades, per entendre el que està passant s’ha de mirar una mica el passat. Durant els primers anys de la Transició, després del franquisme, hi va haver moltes maniobres poc clares de les quals ara en rebem les conseqüències. Per tal d’aconseguir un cert grau de llibertat, de democràcia i de modernitat sense vessament de sang, les forces polítiques i socials van acceptar uns pactes que comportaven la impunitat per a les forces vives del franquisme. Això en aquells momentas va permetre avançar cap a una certa democràcia però el preu l’estem pagant encara ara, gairebé 40 anys després. Moltes de les famílies que ostentaven els poder polític i econòmic de l’Espanya de Franco van passar a l’ombra i tots els seus pecats els van ser perdonats. Moltes d’aquestes fortunes encara ara tallen el bacallà i són els poders econòmics i financers més poderosos avui dia en el nostre país. Són els poders que cap partit pot tocar perquè, entre d’altres coses, els financen a ells mateixos i tenen grans empreses que són primordials pel desenvolupament del país. Són aquests poders financers i empresarials els que imposen mesures d’austeritat que només afecten les classes mitjanes i baixes i que impulsen mesures de gràcia per als grans defraudaors (que són ells) . Quan algú intenta estirar de la manta sempre es troba amb un d’aquests poders fàctics i acaba per tornar a amagar la porqueria sota la catifa. Aquesta és la diferència amb la resta d’Europa en la que els delinqúents són perseguits sigui quina sigui la seva posició social. És aquesta miseria la que permet personatges esperpèntics com Andrea Fabra i que fa que Espanya sigui la riota de tot Europa i generi tan poca confiança arreu!

Empreses i marques

Sempre s’ha dit que és en els moments més difícils quan surt el millor i el pitjor de les persones. A mesura que ens anem endinsant en el pou de la crisi es van veient les actituts més solidarias i asenyades i també les més rastreres i miserables. Algunes empreses aprofiten la situació per obtenir encara més beneficis amb l’explotació sense contemplacions dels seus asalariats. Algunes empreses que van bé, que no noten les fuetejades de la crisi, no s’estan, però, d’empobrir els seus treballadors i rebaixar-los el sou i els drets emparats en la seguretat que si ells no volen treballar més barat ja en trobaran d’altres que ho faran. Però en els temps actuals les coses no són exactament com a finals del segle XIX. Ara vivim en un món superconnectat i les empreses, a més d’emprese, són marques. Aconseguir ampliar beneficis tenint una plantilla de treballadors maltractats no és el millor per mantenir la imatge d’una marca . És important per a qualsevol companyia mostrar una bona imatge al públic perquè el consumidor percep que si una empresa no respecta els seus treballadors és molt probable que tampoc respecti el producte ni els clients. A més, un treballador humiliat no és el millor ambaixador del producte o servei que produeix. Les empreses que menystenen els seus treballadors i no els saben engrescar en el projecte estan, en al món actual, condemnades al fracàs. Això ho saben molt bé les grans marques del nord d’Europa i per això s’ensurten. Aquí a casa nostra, seguim, en molts casos, aplicant criteris antics de quan hi havia “amos” i treballadors i on tot s’hi valia, i axí ens va. Aquesta és la nostra imatge i en conseqüència la confiança que donem. Hem d’estar atents perquè veurem caure moltes d’aquestes empreses que han sacrificat la seva bona imatge per tal d’augmentar els seus beneficis d’una forma fàcil i immediata. A mesura que aquestes empreses vagin desapareguen el país anirà millor i la seva desaparició serà un simptoma clar que comencem a ser competitius i estem sortint de la crisi. Que tanquin algunes d’aquestes empreses pot significar en realitat l’aparició dels autèntics brots verds

Solidaritats i crisi

En moments com l’actual en que tant es parla de Solidaritat i Insolidaritat, caldria potser reflexionar una mica sobre el significat profund d’aquests termes. Segons el diccionari, solidaritat és: “La relació de fraternitat, de companyonia, de recíproc sosteniment, que lliga els diversos membres d’una comunitat, col·lectivitat, en el sentiment de pertinença a un mateix grup i en la consciència d’uns interessos comuns”. És per això que considerem un dels actes més incívics i insolidaris el fet d’anar per la vorera dels carrers de la ciutat en bicicleta. És possible que hi hagi persones que pensin que això és una ximpleria i que no n’hi ha per tant i que al cap i a la fi, anar en bicicleta sempre serà més solidari que anar en cotxe o moto. Llavors només cal pensar en les persones amb alguna minusvalia, els nens petits, les mares amb cotxet i sobretot en la gent gran. Conec gent gran que no s’atreveixen a sortir de casa per por de ser atropellats per una bicicleta perquè ja han tingut més d’un ensurt. Dit això, la persona que puja a la bicicleta i s’enfila per sobre de la vorera tot pitjant el timbre de forma frenética perquè tothom li obri pas no té cap excusa que el salvi de formar part de l’inevitable exercit de feixistes que menypreen el més feble i aposten per la supremacia dels més forts. Un cop puges a la vorera amb la bicicleta ja no si valen solidaritats més o menys llunyanes. No importa si simpatitzes amb el tantes vegades santificat poble palesti, si ets partidari de plantar patates a la plaça Catalunya per tan de mostrar a la Gran Banca que un món diferent és possible, si portes una samarreta amb alguna llegenda dels anys 60 o 70, si ets capaç de cremar algun contenidor per tal de cridar l’atenció dels G-20 o si vas participar en alguna manifestació en l’època d’Aznar durant la qual excepcionalment no volíem cap guerra. Si puges a la vorera en bici és que tant se t’en foten els avis, els nens, els malalts o les persones amb mobilitat reduïda. Si puges a la vorera en bici ets un cafre i tot lo altre no té cap més importància que saber a quin partit vota una persona que pixa a la nit a l’aparador d’una botiga.
D’altra banda la societat que permet que es menysprein així les seves persones grans és una societat en crisi. En profunda crisi, i aquest cop no estem parlan d’una simple crisi econòmica.