Periodisme de pa sucat amb oli

Si el periodisme escrit està cada vegada més en qüestió no és només per la crisi a la qual l’ha empès l’aparició de les noves tecnologies i les xarxes de comunicació. Ho és també perquè molts mitjans periodístics, enmig de la tempesta, han perdut el nord i ja no saben per on naveguen. És veritat que hi ha molt de intrusisme en el sector i que qualsevol amb ganes d’escriure i una mica d’habilitat per fer-ho pot donar la seva opinió o llançar a la palestra el seu propi article sobre qualsevol tema, però també és veritat que els vertaders periodistes, els que representa que són els profesionals, estan perdent la credibilitat a passes gegantines per unes malaltises ganes de mantenir l’estatus de l’anomenat quart poder. Una cosa és tenir una certa línia editorial i per tant un cert escorament cap a un costat o un altra de la tendencia política (cada cop més difícil de discernir) i un altra molt diferent manipular la informació descaradament i fins i tot inventar les notícies per tal de decantar la opinió pública cap a un lloc o un altre.
Que “El Mundo” no ha estat mai un exemple de bona praxi periodística ho sap tothom des de fa molts anys. Inventar notícies i mantenir posicions conspiratòries fis a fer riure han estat els seus cavalls de batalla des dels temps en que van sortir al mercat i una certa classe progressista no gaire espabilada defensava aquell nou diari com un llum carolanneià al qual calia acostar-se quan ja tot semblava perdut sense adonar-se que era justament en aquest llum on hi havia el perill. Però aquells temps ja han passat i ara el ciutadà està molt més (no necessàriament millor) informat i les notícies oportunistes i malintencionades tenen poc camí a recórrer i les bombes de rellotgeria acostumen a esclatar a les mans dels qui les munten. Ja se sap que mai s’ha de construir res sobre un cementiri indi.

Anuncis