Qui va matar Nola Kellergan?

Afortunadament per als afeccionats o els maniàtics de la lectura, cada cinc o deu anys apareix una obra que ens entusiasma i ens anima a seguir creient que hi ha gent molt bona en això d’escriure, malgrat les tones i tones de papers impresos disfressats de suposats llibres que abarroten les nostres llibreries. L’onada de mediocritat a la qual ens anem acosumant cada cop més, afecta tots els sectors professionals de la nostra societat i si és evident que ha aconseguit genertalitzar-se en, per exemple, l’ambit polític, no es pot descartar de cap sector professional. Cada any per Sant Jordi (i no cal que sigui Sant Jordi) apareixen milers d’autors i llibres completament prescindibles que campanyes més o menys ben orquestades dirigides per editors que més valdria que es dediquessin a vendre aspiradores de porta en porta, intenten fer passar per obres mestres o grans descobriments de la història se la literatura. Ara bé, com dèiem al principi de tant en tant, molt de tant en tant, algun autor, alguna obra, obre una escletxa en aquest túnel de desastres editorials en el qual ens trobem immersos. Fa ja uns quants anys un amic em va recomanar un llibre que un cop vaig agafar em va absorbir fins arribar a la última ratlla de l’úlma pàgina. És tractaba de ‘La sombra del viento’ de Carlos Ruiz Zafón.No vaig experimentar la maixa dependència d’una lectura (ni tant sols amb la seva segona ni la tercera part) fins que vaig obrir la primera pàgina de ‘Soldados de Salamina’ de Javier Cercas. Després van haver de passar uns quants anys per tornar a sentir la mateixa força en la lectura. Va ser quan em vaig deixar endur per Stiev Larson i la seva trilogia ‘Milennium’. Des de llavors he hagut d’esperar a a Joël Dicker i el seu ‘La verdad sobre el caso Harry Quebert’, que subtitolaria, i ja m’entendreu: ‘Qui va matar Nola Kellergan‘. Però no vull explicar res de res del llIbre. Com diu sempre la meva amiga Elena, gran afeccionada a la novel.la negra, dels llibres que es tenen per llegir no s’ha d’avançar ni els comentaris de l’ditor a la solapa. Només us diré una sola cosa: us abduirà de la primera a la última plana com només molts poc llibres ho aconsegueixen fer. El llibre de Dicker funciona amb la perfecció d’una maquinària de rellotge suïs, cosa que potser no ens hauria de sorprendre d’un escriptor nascut a Ginebra. Jo l’he colocat a l’estanteria dels deu millors llibres de la meva vida, tampoc no us diré quin he desplaçat per fer-li un lloc.