La merda sota la catifa

De vegades, per entendre el que està passant s’ha de mirar una mica el passat. Durant els primers anys de la Transició, després del franquisme, hi va haver moltes maniobres poc clares de les quals ara en rebem les conseqüències. Per tal d’aconseguir un cert grau de llibertat, de democràcia i de modernitat sense vessament de sang, les forces polítiques i socials van acceptar uns pactes que comportaven la impunitat per a les forces vives del franquisme. Això en aquells momentas va permetre avançar cap a una certa democràcia però el preu l’estem pagant encara ara, gairebé 40 anys després. Moltes de les famílies que ostentaven els poder polític i econòmic de l’Espanya de Franco van passar a l’ombra i tots els seus pecats els van ser perdonats. Moltes d’aquestes fortunes encara ara tallen el bacallà i són els poders econòmics i financers més poderosos avui dia en el nostre país. Són els poders que cap partit pot tocar perquè, entre d’altres coses, els financen a ells mateixos i tenen grans empreses que són primordials pel desenvolupament del país. Són aquests poders financers i empresarials els que imposen mesures d’austeritat que només afecten les classes mitjanes i baixes i que impulsen mesures de gràcia per als grans defraudaors (que són ells) . Quan algú intenta estirar de la manta sempre es troba amb un d’aquests poders fàctics i acaba per tornar a amagar la porqueria sota la catifa. Aquesta és la diferència amb la resta d’Europa en la que els delinqúents són perseguits sigui quina sigui la seva posició social. És aquesta miseria la que permet personatges esperpèntics com Andrea Fabra i que fa que Espanya sigui la riota de tot Europa i generi tan poca confiança arreu!

Empreses i marques

Sempre s’ha dit que és en els moments més difícils quan surt el millor i el pitjor de les persones. A mesura que ens anem endinsant en el pou de la crisi es van veient les actituts més solidarias i asenyades i també les més rastreres i miserables. Algunes empreses aprofiten la situació per obtenir encara més beneficis amb l’explotació sense contemplacions dels seus asalariats. Algunes empreses que van bé, que no noten les fuetejades de la crisi, no s’estan, però, d’empobrir els seus treballadors i rebaixar-los el sou i els drets emparats en la seguretat que si ells no volen treballar més barat ja en trobaran d’altres que ho faran. Però en els temps actuals les coses no són exactament com a finals del segle XIX. Ara vivim en un món superconnectat i les empreses, a més d’emprese, són marques. Aconseguir ampliar beneficis tenint una plantilla de treballadors maltractats no és el millor per mantenir la imatge d’una marca . És important per a qualsevol companyia mostrar una bona imatge al públic perquè el consumidor percep que si una empresa no respecta els seus treballadors és molt probable que tampoc respecti el producte ni els clients. A més, un treballador humiliat no és el millor ambaixador del producte o servei que produeix. Les empreses que menystenen els seus treballadors i no els saben engrescar en el projecte estan, en al món actual, condemnades al fracàs. Això ho saben molt bé les grans marques del nord d’Europa i per això s’ensurten. Aquí a casa nostra, seguim, en molts casos, aplicant criteris antics de quan hi havia “amos” i treballadors i on tot s’hi valia, i axí ens va. Aquesta és la nostra imatge i en conseqüència la confiança que donem. Hem d’estar atents perquè veurem caure moltes d’aquestes empreses que han sacrificat la seva bona imatge per tal d’augmentar els seus beneficis d’una forma fàcil i immediata. A mesura que aquestes empreses vagin desapareguen el país anirà millor i la seva desaparició serà un simptoma clar que comencem a ser competitius i estem sortint de la crisi. Que tanquin algunes d’aquestes empreses pot significar en realitat l’aparició dels autèntics brots verds

Solidaritats i crisi

En moments com l’actual en que tant es parla de Solidaritat i Insolidaritat, caldria potser reflexionar una mica sobre el significat profund d’aquests termes. Segons el diccionari, solidaritat és: “La relació de fraternitat, de companyonia, de recíproc sosteniment, que lliga els diversos membres d’una comunitat, col·lectivitat, en el sentiment de pertinença a un mateix grup i en la consciència d’uns interessos comuns”. És per això que considerem un dels actes més incívics i insolidaris el fet d’anar per la vorera dels carrers de la ciutat en bicicleta. És possible que hi hagi persones que pensin que això és una ximpleria i que no n’hi ha per tant i que al cap i a la fi, anar en bicicleta sempre serà més solidari que anar en cotxe o moto. Llavors només cal pensar en les persones amb alguna minusvalia, els nens petits, les mares amb cotxet i sobretot en la gent gran. Conec gent gran que no s’atreveixen a sortir de casa per por de ser atropellats per una bicicleta perquè ja han tingut més d’un ensurt. Dit això, la persona que puja a la bicicleta i s’enfila per sobre de la vorera tot pitjant el timbre de forma frenética perquè tothom li obri pas no té cap excusa que el salvi de formar part de l’inevitable exercit de feixistes que menypreen el més feble i aposten per la supremacia dels més forts. Un cop puges a la vorera amb la bicicleta ja no si valen solidaritats més o menys llunyanes. No importa si simpatitzes amb el tantes vegades santificat poble palesti, si ets partidari de plantar patates a la plaça Catalunya per tan de mostrar a la Gran Banca que un món diferent és possible, si portes una samarreta amb alguna llegenda dels anys 60 o 70, si ets capaç de cremar algun contenidor per tal de cridar l’atenció dels G-20 o si vas participar en alguna manifestació en l’època d’Aznar durant la qual excepcionalment no volíem cap guerra. Si puges a la vorera en bici és que tant se t’en foten els avis, els nens, els malalts o les persones amb mobilitat reduïda. Si puges a la vorera en bici ets un cafre i tot lo altre no té cap més importància que saber a quin partit vota una persona que pixa a la nit a l’aparador d’una botiga.
D’altra banda la societat que permet que es menysprein així les seves persones grans és una societat en crisi. En profunda crisi, i aquest cop no estem parlan d’una simple crisi econòmica.

Somni de cambrers

Malgrat que els gregs ja han votat i sembla que han votat “bé”, la Prima de Risc espanyola assoleix nous rècords i l’Ibex-35 cau sense aturador. Els ciutadans que anem seguint les notícies no donem crèdit al que està passant. No pas per les dades negatives, com per la incapacitat de previsió dels analistes i polítics. Com en la paradoxa quantica que explica que l’observador influeix en allò que observa i que la observació objectiva no existeix, l’economia sembla fluctuar a mesura que algú intenta endivinar el futur perquè mai ho aconsegueixi. Així, si algú pronostica que una votació a favor de l’Euro a Grècia seria el més positiu per als mercats, els mercats s’afanyen a desmentir la premonició. Vol dir això que si a Grècia haguessin guanyat les tesis més contràries a l’Euro hagués estat més positiu per a Espanya? No, segurament no, i per tant arrivem a la conclusió que tant se valia el resultat grec, estem condemnats a caure i caure sense remei sigui quina sigui l’actuació d’Europa i dels països que la conformen. D’aquesta manera l’única forma de trencar l’encanteri és, tal com explica Sala-Martín, un nou escenari amb l’aparició d’una nova moneda per la països rics i amb un Euro devaluat i reservat als paísos del sud. A veure si és veritat i posem les coses d’una vegada al seu lloc: Paísos industrialitzats amb potència económica i alt nivell adquisitiu i països de serveis al servei dels turistes rics que vulguin gaudir del sol, la paela i la sàngria. Sempre ha estat així i mai no ens hauríem d’haver ficat en aquest laberint del qual no en tenim el plànol. Siguem realistes: Nosaltres som cambrers i ells clients i somiar a intercanviar els papers, o simplement igualar-nos amb ells, és una ingenuïtat, un somni de cambrers.

Benvinguda al Sud, senyora Merkel

Angela Merkel ja s’ha cansat de somriure de costat quan parla d’Espanya. Ara ja atribueix sense embuts la situació espanyola a la incompetència dels espanyols. Portem molts i molts anys venent Espanya com un país de sol, bon menjar i millor viure i beure. Ha estat una imatge que hem rendibiltzat molt i segurament encara la podrem rendibilitzar una mica més. Però en els temps que corren no són aquests valors els que fan fiable un país. Perquè aquesta imatge és la d’un poble de festes i “ponts” quan més llargs millor. De mala gestió quan no malversació. De polítics ineptes i ignorants, de prepotència. De toreros i xulos. De “con dos cojones” i “la roja”. De tertul·lians que un dia diuen blanc i un altre dia diuen negre. D’experts en no res i assessors en el que sigui. De periodistes alarmistes i notícies esviaixades. De pressupostos inflats i factures amagades. De la tolerància cap a tot i tothom i del racisme i la xenofòbia cap a uns quants. De la solidaritat “de boca” i del “merda pels que quedin”. De “aguanta mentre cobri” i “si vol no li cobro l’IVA”. De “anem a sopar i que pagui l’empresa” i “ho passaré com a dietes”. De “aquesta feina és un complement per a gent que cobra l’atur” i de “no puc agafar aquesta feina perquè estic cobrant l’atur”. D’un preu pels als del poble i un altra preu per als de fora. De “aquí sí que es viu bé” i “quina pena els nòrdics amb tan de fred”. De palaus construïts amb diners robats i lladres que escriuren llibres explicant com s’ha de fer per robar millor. D’indignats estiuencs i revolucionaris de trencar vidres. De polítics que no s’han preocupat mai ni tan sols d’aprendre anglès i de ciutadans que els voten. De reis que se’n van a caçar, presidents que se’n van al futbol i jutges que se’n van a sopar. D’incompetents ben instal·lats i vividors donant lliçons. En poques paraules, Senyora Merkel: Benvinguda al Sud.

Qüestió de confiança

Si tinguessis 1.000 euros per invertir en un negoci, on preferiries posar-los, a Espanya o a Alemanya? Aquestà és la qüestió. Ja pot haver rescat o ajuda financera, a mi com a tothom (tots som mercats) em mereix més confiança la gestió alemanya, que l’espanyola i això no canviarà fins que emitim confiança, potser quan se sàpiga la lletra petita de l’acord amb Europa i es vegi que podem sortir-nos. De moment no és així. Els mercats són molt sensibles perquè sóm tots nosaltres. Tots tenim petits estalvis que ens agradaria que fossin rendibles i això ara per ara només és possible si els invertim en economies solvents com ho són les nórdiques, mai les del sud que es passen el dia de festa i de celebracions futbolístiques quan tot s’ensorra.

Sobirania i Rescat

No s’enten la por que tenen tants polítics i periodistes a la paraula “rescat”. S’ha encetat un debat que enlloc d’analitzar les possibles conseqüències de l’ajuda europea als nostres bancs (Caixes) es perden hores i hores intentant definir si és un rescat, un crèdit, una ajuda o una almoina. Sembla ser que pateixen pel fet que si l’última maniobra espanyola-europea és un “rescat”, amb totes les lletres, el país podria patir una pèrdua de sobirania que a tothom fa vergonya. A mi no. Jo crec que quanta més sobirania perdi Espanya en la UE, millor. Donat el desastre que han fet els gestors de bancs, caixes, empreses i administracions públiques i donat també el cada cop més estès esport nacional de “Toma el dinero i corre”, quant més controls hagin de passar millor. I fins i tot si aconseguim que ho gestionin directament des de Berlin tindrem la garantia que més d’hora que tard aconseguirem sortir de la crisi. Es tracta doncs que quantes menys mans espanyoles toquin els diners més possibilitats que s’inverteixin bé i ens ensortim. Estic segur que sí s’hagués anunciat que l’ajuda seria gestionada des de Brussel·les la Borsa ja estaria trencant rèords de pujada i la prima de risc trencant rècords de baixada!.